La nostra família tenia 3 filles. Anaven a una escola concertada del poble, però jo tenia la sensació que els hi demanaven coses que encara no els tocava, que no encaixaven amb el seu moment vital. I cercant noves alternatives, vaig anar a l’stand waldorf que hi havia a Biocultura. L’Àuria en va passar el contacte d’una família propera amb la mateixa inquietud, la Núria Albajar i l’Enric Barbany. Ells coneixien d’altres famílies que també cercaven alternatives a l’escola convencional. Vam decidir reunir-nos periòdicament, pares i fills, i vam crear els “Matins de Joc”, un diumenge al mes, a ca l’Autèntic de Samalús. Els pares exploràvem alternatives pedagògiques i els nens feien activitats artístiques i de joc, acompanyats per 3 dels pares que, “casualment”, hem acabat essent mestres waldorf: la Núria Albajar, la Kàlia i jo mateix.
El segon anys dels Matins de Joc vam preferir participar en les reunions de mestres i vam demanar a 4 noies joves (mestres) que es fessin càrrec dels infants. De les reunions dels pares va sortir, en aquest punt la iniciativa de crear un Jardí d’Infants. El debat va ser, llavors, de decidir quina pedagogia inspiraria aquest Jardí d’Infants. Els pares que vam fer la 1a proposta optàvem per la pedagogia Waldorf (la NúriaA., la Kàlia, jo la Elena…). D’altres pares preferien fer una pedagogia personalitzada, prenent el millor de cada pedagogia (Montessori, Waldorf, escola lliure, escola a casa…).
Aquest debat va desembocar en dues postures polaritzades.
L’impuls  Waldorf va anar seguint el seu procés, constituint una Associació.
L’altre no va tenir continuïtat.
El següent pas era trobar un espai físic per a engegar un Jardí d’Infants Waldorf, i una o dos mestres.
Vam posar-nos a la recerca. Li vam proposar a les 4 mestres que venien als Matins de Joc, i una d’elles va acceptar la invitació: la Marta Bitlloch.
La Marta tenia una vibració molt especial, era molt dolça, molt honesta i molt entregada.
Va dir-nos, però, que necessitava un temps per a formar-se com a mestra waldorf. Volia fer la formació, però sobretot volia fer pràctiques en escoles waldorf.
Així doncs, va organitzar-se un recorregut per escoles europees (Itàlia, França, Suïssa…) que, finalment, va durar 3 anys!
Però, és clar, en 3 anys, els nens creixen, i les famílies es cansen d’esperar. L’assistència als Matins de Joc va anar minvant, fin a quedar reduïdes pràcticament a zero.
En aquesta situació, vaig sentir una veu interior que em feia una pregunta:
“Realment, VOLS aquesta escola?”
Era una pregunta que em demanava si CREIA en l’escola, malgrat NO VEURE-LA. Si confiava en aquest impuls malgrat que l’aparença fos desoladora.
La meva resposta, després de pensar-ho profundament, va ser afirmativa.
Al cap de poc temps, el dia que jo feia 40 anys, vaig rebre la trucada de la mestra Marta Bitlloch, que m’anunciava que donava per acabada la seva preparació, i que tornava per començar l’escola!
Jo li vaig dir que ja no quedava cap família, que totes havien abandonat el projecte. Ella, entusiasmada, va respondre’m: “Tant se val, ja en trobarem unes altres!”.
I tot seguit van aparèixer, primer un grup de 3 famílies i, després, un grup de 2 famílies interessades en el projecte de l’escola.
D’aquesta manera es va reprendre l’impuls i l’escola va obrir al cap de 2 mesos amb 5 nens i dos mestres: la Marta i jo.

Ricard Ramos i Illa