Creative commons

Nota del Consell de redacció
… Ens llicenciem amb Creative Commons. Tota la vida ens han dit “No val a copiar”, i què passa quan ens diuen el contrari? Larailaquí, la revista de l’escola, així com el nostre web, tria per compartir els seus escrits. Una de les mares més novelles del projecte, i amb gran veterania en Cultura Lliure, ens regala el següent article per a comprendre i reflexionar personalment i com a Comunitat sobre aquest tema.

Alliberar la nostra creativitat per fer un món millor
Si poguéssim tornar enrere fins al primer conte que mai va explicar algú a algú altre, sense haver estat allà podem imaginar que el narrador o narradora va estar molt content quan la resta de la tribu van aprendre el seu conte de memòria i se’l van explicar els uns als altres. Avui en dia, a un nivell no de tribu sinó de ciutats o nacions, això no és possible a causa de les lleis del “copyright”, que prohibeixen la còpia de contes, cançons i altres obres intel·lectuals sense el permís del seu autor.

El copyright va ser un pas endavant en el seu moment, a favor dels drets d’autors i autores, però avui en dia els drets d’autor s’han convertit sovint en el dret de la indústria, que no deixa avançar la cultura. Per millorar aquest aspecte han nascut les anomenades llicències lliures, que són ara mateix la principal revolució que viu la cultura occidental. Aquestes llicències permeten als autors donar ales a les seves creacions perquè el coneixement pugui ser copiat i compartit, perquè només així podem créixer tots junts.

Avui en dia, cada cop més autores i autors giren els ulls a formes alternatives de distribuir els seus treballs. Alternatives que permeten, com en el seu temps va permetre la impremta, que més persones puguin accedir al coneixement i que aquest corri, voli, es transformi i neixin noves coses de les quals ja existien. En definitiva, que puguem aprendre els uns dels altres i que d’aquest ball en surtin noves idees.

La llicència d’una obra literària no és més que un petit text que l’acompanya, on s’especifiquen els usos que l’autor vol que es doni a la seva obra. En principi i com garanteix la Declaració dels Drets Humans, totes les creacions tenen “drets d’autor”, que són els drets morals i patrimonials que la llei concedeix als autors sobre les seves obres pel simple fet d’haver-les creat, sense haver-les de registrar en cap base de dades ni res semblant.

Els drets d’autor són l’anomenat “copyright”, que atorga els drets de còpia, reproducció i edició de l’obra al seu autor i a qui aquest cedeixi els drets. Després, la llei de cada país introdueix les seves esmenes i peculiaritats al copyright, en les usualment anomenades Lleis de Propietat Intel·lectual.

Però el copyright presenta diversos problemes. El més greu és que la majoria dels drets d’autor acaben pertanyent no als autors, sinó a la indústria (editorials, segells discogràfics, etc) que monopolitza l’accés a aquestes obres, limita la lliure difusió de la cultura, persegueix els infractors i anul·la la llibertat d’expressió quan no permet el dret de còpia.

Deia Mark Twain: “Només una cosa és impossible per a Déu: trobar cap sentit a qualsevol llei de copyright del planeta”.

Per solucionar-ho van néixer les llicències “copyleft”, que són tot el contrari: permeten la lliure còpia d’una obra, així com la seva reproducció, distribució i creació d’obres derivades. Les llicències copyleft les va inventar un informàtic, Richard Stallman, per aplicar-les al món del software (programari). Però van tenir tant èxit que en els darrers anys les ha començat a utilitzar també el món de la cultura, començant pels músics, els bloggers, els escriptors…

Però un programa informàtic no és el mateix que una creació literària i aviat van sorgir alguns problemes d’encaix a l’hora d’adaptar les llicències copyleft al món de la cultura. Un advocat nord-americà, Lawrence Lessig, va liderar la creació d’una nova llicència pensada especialment per a les creacions culturals, un camí del mig entre el copyright i el copyleft. Són les llicències Creative Commons, que van néixer el 2001.

Les llicències Creative Commons permeten a l’autora o autor decidir tres coses bàsiques:

– Si es pot utilitzar l’obra amb finalitats comercials.
– Si s’autoritza a fer-ne obres derivades.
– Si cal compartir les còpies i obres derivades sota la mateixa llicència que té l’obra original.

La combinació d’aquestes condicions permet crear 6 llicències Creative Commons diferents. Per exemple, podem especificar que no volem que es faci un ús comercial de la nostra obra ni tampoc obres derivades i que qui comparteixi la nostra creació ho haurà de fer sota la mateixa llicència que hem utilitzat nosaltres. Aquesta en concret seria una llicència “Creative Commons Reconeixement – NoComercial – SenseObraDerivada (by-nc-nd)”.

Com dèiem més amunt, una llicència no és més que una petita llegenda que acompanya l’obra. Si és un text, al final del mateix. Pot ser tan curt com una “c” envoltada per un cercle, símbol de “copyright”, o tan lliure com un text que inventem nosaltres: “Els drets d’autor d’aquesta obra són d’en Pepito, que permet copiar-la i distribuir-la lliurement”. En ambdós casos el text té valor legal i podríem utilitzar-lo en un judici, si decidim denunciar algú que ha utilitzat l’obra de manera diferent a com especifica la llicència.

Les llicències Creative Commons han estat fetes per experts en propietat intel·lectual que asseguren que s’ajustin a les lleis. No són totalment lliures, però tampoc estan tan constrenyides com el copyright. Per entendre’ns, el copyright diu: “Tots els drets són reservats”. El copyleft diu: “Cap dret és reservat”. I Creative Commons diu: “Alguns drets són reservats”. Tota entitat generadora de coneixement hauria de revisar com el distribueix i sota quines condicions o llicències.

Mercè Molist
Mare de la Bet, a Infantil