Astrid LLaberia Garriga. Tinc 43 anys. Vaig néixer a Barcelona, després d’estar quasi dos mesos en una incubadora, amb el meu germà bessó. Vam anar a Badalona on he passat la meva infantesa i actualment hi visc. Vivíem als afores de la ciutat, rodejats de verd, horts, natura, animals, basses, pagesos i un clima excel·lent. Els cavalls han estat la meva vida, i la pastisseria finalment el meu motor. Tinc tres filles, 13, 12 i 2 (d’una altra parella). Les dues primeres son ex-Krisol (Waldorf de Premià de Dalt) i han fet la primària a Vallgorguina.
Tinc una amiga amb qui fa anys compartíem el desig que els nostres infants estiguessin en un entorn de natura i de respecte. Les dues buscàvem fer el traspàs de la casa a l’escola de la manera més harmònica possible. Així és com de mica en mica vaig anar coneixent la pedagogia, em va ressonar totalment i vaig tenir la certesa que això aniria bé a les meves filles i a la meva família.
Ara fa set anys estàvem immersos a ubicar l’escola Waldorf. M’impulsava el desig de donar als infants un lloc d’amor i consideració i on no hagués mesures que els limités, perquè sempre es poguessin sentir capaços de tot a la vida, amb eines tant espirituals com materials. Era més un deure cap al món, més que un moviment només per les meves filles.
A mi em va tocar portar la part financera de l’associació, i en molts moments de comunicació amb les famílies, vaig estar junt amb la Lidia, Eva i Alicia, Ricard, Daniela i Janine, part impulsora de l’escola. Amb aquestes tres mares érem les portaveus oficials a nivell ajuntament, Generalitat, propietat de la finca…
Nosaltres vam sembrar una llavor que vàrem regar de valent!! En aquells moments i després hi ha hagut famílies fonamentals, de fet totes aquelles que van creure en allò abstracte i van confiar. Sempre m’emocionarà pensar i recordar-los a tots i cadascun d’ells i aquells moments plens d’intensitat.
Podria dir els noms, i me’n deixaria alguns. Tots sabeu qui sou, i tots sabeu que sou també els que esteu, i els que arribeu ara, és la meravella d’aquesta escola, que tothom la rega i sent que creix omplint-nos el cor.
Aquesta energia de fer germinar una escola, que va aconseguint reptes, i va obrint portes, és un moment-sensació, indescriptible. Plores, rius, pateixes, respires… Puc dir que aquesta experiència ha marcat la meva vida. Ara visc amb la sensació que tot és possible, i clar, sol no s’aconsegueix. Cal la força de les persones que ens han acompanyat. Aquest exemple ha marcat la meva vida. Són uns fils secrets que ens uneixen que fan xarxa, i em fan sentir forta, valenta, i segura.
Personalment Vallgorguina va significar una alegria immensa. Familiarment una transformació. I mai tindré suficients paraules per agrair tot allò viscut i haver fet AMICS, d’un valor incalculable.
Famílies que no vàreu estar fa 7 anys, recordeu que els infants ens porten aquí. Com totes les etapes de les seves vides, gaudiu-la, viviu-la i rieu!!!! Agraïu i sigueu feliços. Aquí toca això.
* Entrevista recollida per Eva Sáinz Amillo