fbpx
93 867 93 35 - 671 369 041 escola@waldorfvallgorguina.com

Una vegada hi havia una família de llebres de Pasqua; el pare llebre, la mare llebre i els set fills llebretes. Aquell any, però, el pare i la mare llebres, no sabien ben bé quin dels seus set fills llebretes seria la llebre de Pasqua. Llavors la mare llebre va agafar una panereta amb set ous i el pare llebre va cridar al seu fill més gran i li va dir:

  • Escolta bé. Pren un ou de la panereta i porta’l al jardí de la casa on viuen els nens.

Així doncs, el més gran de tots va agafar l’ou daurat de la panereta i se’n va anar bosc endins. Va travessar un rierol, un pont de fusta i un prat, fins a arribar al jardí de la casa dels nens, que era rodejat d’una tanca. Per poder-hi entrar, va voler saltar per sobre de la tanca amb un salt ben gran, però, amb tan poca traça que l’ou va caure i es va trencar.

Aquella llebreta no podia ser, de cap manera, la veritable llebre de Pasqua.

Va arribar el torn del seu germà segon. Va agafar un ou platejat de la panereta, se’l va endur bosc endins, va travessar el rierol i el pont de fusta i en arribar a la prada, una garsa el va cridar:

  • Dóna’m el teu ou i jo et regalaré una moneda.

Però, sense que la llebreta tingués temps de respondre, la garsa ja se li havia emportat l’ou cap al seu niu.

Aquella llebreta tampoc no podia, la veritable llebre de Pasqua.

Va ser el torn de la tercera llebreta que, tot escollint un ou de xocolata de la panereta, va endinsar-se al bosc i abans de sortir-ne i arribar al rierol, va trobar-se amb un petit esquirol que saltava d’un pi a l’altre i que amb els seus ulls ben oberts li deia:

  • Que bo que deu estar aquest ou de xocolata!
  • No ho sé. El porto als nens- va respondre la llebreta.
  • I no el voldries tastar ni que sigui una miqueta?- li va dir l’esquirol trapella.

La petita llebre va pensar que si tastava una mica de l’ou de xocolata ningú no ho notaria. Així que la llebre i l’esquirol van començar a llepar l’ou i tant els hi va agradar que, llepa que lleparàs, no en va quedar ni un bocí. Quan la llebre va arribar a casa tenia els bigotets del morret encara plens de xocolata. La mare, mentre li netejava, li va dir:

  • Tu tampoc podràs ser aquest any la veritable llebre de Pasqua.

Va arribar, doncs, el torn de la quarta llebreta que va agafar de la panereta un ou amb moltes taques. Després d’haver travessat el bosc i abans de creuar el rierol, va aturar-se una bona estona, presumida com era, en veure’s reflectida a l’aigua, com en un mirall, la seva careta de llebre menuda. I mentre es mirava, plaff!!! L’ou li va caure dins el rierol.

Aquella llebreta tampoc no podia ser la veritable llebre de Pasqua.

Era el torn de la cinquena llebreta. Ella, com les seves germanes, també va agafar un ou de la panereta. Aquest, però, era pintat de color groc. Més contenta que unes pasqües i amb el seu ou de color groc, travessà el bosc quan, de sobte, va topar amb una mare guineu que, en veure aquell ou tan llampant, va dir-li:

  • Hola llebreta. Per què no véns al meu cau i ensenyes aquest ou tan bonic als meus fillets?

La petita llebreta hi consentí i les petites guineus van començar a jugar amb l’ou amb tan poca traça que el deixaran caure damunt d’una pedra i es va trencar en mil bocins. La pobra llebreta, aleshores, va haver de tornar a casa amb les orelles ben arronsades…

Aquella llebreta tampoc no podia ser, de cap manera, la veritable llebre de Pasqua.

La sisena llebreta va escollir un ou vermell de la panereta. Un cop travessat el bosc i creuat el rierol, va trobar-se en mig del pontet de fusta amb una altra llebreta que no la volia deixar passar si no ho feia ella primer. De les paraules van arribar a les mans i enmig de la batussa, l’ou de color vermell es va esmicolar, de tants cops com havia rebut. I tot i que la llebreta que barrava el pas del pontet de fusta havia fugit amb la cua entre cames, a la sisena llebreta no li va caldre travessar-lo perquè s’havia quedat sense ou.

Aquesta, doncs, tampoc podia ser, de cap manera, la veritable llebre de Pasqua.

Finalment, va arribar el torn de la setena i última llebreta, la més petita de tots els germans. I ella, que sí, que agafa l’ou blau de la panereta i emprèn el camí. Dins el bosc es va trobar aquella llebreta busca bregues i, abans que digués res, la va deixar passar. Més enllà va veure la guineu amb els seus cadells juganers i molt educadament els va saludar sense entretenir-se gens ni mica. En passar pel rierol va aixecar l’ou perquè no se li mullés, tampoc va fer gens de cas a l’esquirolet que li demanava llepar l’ou. I per més que la garsa del prat li fes propostes per bescanviar l’ou per monedes, la setena llebreta apressava el pas i deia:

  • He de seguir! He de seguir!

Finalment va arribar el jardí de la casa. La porta era ben tancada, però, la llebreta va fer un salt, ni massa gran ni massa petit i va deixar l’ou en el petit racó que havien preparat els nens.

  • Ara sí! Van dir la mare llebre i el pare llebre. – Aquesta llebreta, la més menuda dels nostre fills, ha de ser, la veritable llebre de Pasqua.