“Cada dia surt el sol i tot recomença” diu la cançó, i potser això és l’únic que podem assegurar del dia que s’estén al endavant nostre quan ens llevem i posem els peus a terra.
Cada dia és un nou regal i de cadascun d’ells, a l’escola, en fem una descoberta, un aprenentatge, un vincle més intens amb la vida. Són molts, els jorns, en què en fer retrospectiva el nostre cor, la nostra ànima, respira plena, convençuda i agraïda. Com aquell dia de març que un mestre ja jubilat, va trucar a la nostra porta i el vam acollir al claustre. Va ser una tarda plena d’humilitat on tot el claustre es va dedicar a un exercici que, de vegades, ens costa una mica: ESCOLTAR. Anton Klein ens va presentar la seva història com a mestre d’aixa, el moment en què l’amor el va portar a Alemanya com a mestre Waldorf, i d’aquí a tantes escoles Waldorf del món on ha treballat. Gran coneixedor de l’antroposofia el vàrem escoltar bocabadats. Més encara quan ens va explicar el seu actual treball desinteressat en una fundació holandesa “Internacionaal Hulpfonds Bijdrage Bergingsruimta” (http://www.internationaalhulpfonds.nl), fundació amb la missió d’ajudar a escoles Waldorf d’arreu del món. És així com l’escola rebrà, en els dies que vénen, una donació en forma de pupitres i cadires, que tant ens fan falta, així com una donació econòmica de 500 euros amb la finalitat d’adquirir un moble exterior per endreçar tot el material de moviment i jocs didàctics del pati.
Un de nosaltres, en finalitzar, li va preguntar:
– Com veu la nostra escola, Sr. Klein?
– Poc puc dir-vos doncs només he vist l’escola sense nens. Però l’escola em transmet que molts espais de les aules estan pensats amb amor. Són espais cuidats, que transmeten l’escalfor que tant necessita un infant per a créixer.
Gairebé els mateixos dies que rebíem aquesta bona notícia, ens assabentàvem de la marxa de 4 famílies de l’actual 4a classe, així com la decisió del seu tutor, el mestre Adrià, de deixar la nostra escola, tots en finalitzar el curs. Alhora altres famílies comunicaven la seva baixa pel curs vinent. Aquests són els dies que la nostra ànima sent una gran contradicció i tristesa. Potser són els dies que ens aporten unes retrospectives més punyents i alhora les que desperten el més gran agraïment.
Agraïment i reconeixement pels qui hem compartit una mica d’aquest llarg camí ple de dubtes i incerteses. Amb el missatge clar i sincer que ho hem intentat fer el millor que hem sabut. Gràcies per haver-nos confiat fins aquí el vostre gran tresor, els vostres fills. Estem confiats que tot aquest moment, que vivim amb tristesa i un cert desconcert, té un profund sentit que ara desconeixem i ens inquieta, i en el qual dipositem l’esperança de “corprendre” el dia de demà. Sabem que la determinació d’aquells que marxen és meditada, pensada i ben reflexionada, i com a tal encertada i la millor decisió que es podria escollir en aquest moment. A tots vosaltres, moltes gràcies i fins aviat. Aprendre és descobrir que tot és possible, i com a tal us desitgem el millor per a vosaltres i els vostres fills.
Fa setmanes que com a claustre treballem un… digueu-li text, reflexió, meditació o oració, per a que els nostres cors puguin acompanyar la vostra marxa:
Fa temps que ens vam conèixer; les nostres ànimes van decidir caminar juntes durant un temps; i és així com a la Terra hem fet el que havíem de fer. No hi ha res que estigui bé ni malament; no hi ha judici possible. Tot és com ha de ser. Incomprensible però cert. Un fins després ens diem; qui sap si ens tornarem a trobar.
Gràcies també pel que hem après: a mirar-nos sense més; a comunicar-nos i estimar-nos en el profund; a confiar i no abandonar. Que sempre sapiguem trobar la llum quan la foscor no ens deixi veure el camí.
I a l’escola continuarem cantant “Cada dia surt el sol” segurs que la vida continua. I també amb aquell missatge que Antoine de Saint-Exupéry, autor del Petit Príncep, va escriure en un moment concret de la vida. Una oració per a demanar un regal inusualment invocat. Serveixi per a tots aquells que continuen ara i aquí, i per a tots aquells que comencen un nou camí amb nosaltres:
“No demano miracles ni visions, Senyor, demano la força per a la vida diària. M’agradaria que m’ensenyessis l’art dels petits passos. Que en fessis hàbil i creatiu, per percebre a temps, en la multiplicitat i varietat del quotidià, els coneixements i experiències que em concerneixen personalment.
Ajuda’m a distribuir correctament el meu temps; dóna’m la capacitat de distingir allò que és essencial del que és secundari. Et demano força, autocontrol i equilibri per no deixar-me emportar per la vida i organitzar sàviament el curs del dia.
Ajuda’m a fer cada cosa del meu present tan bé com sigui possible, i a reconèixer que aquesta hora és la més important.
Guarda’m de la ingènua creença que en la vida tot ha de sortir bé. Atorga’m la lucidesa de reconèixer que les dificultats, les derrotes i els fracassos són oportunitats en la vida per créixer i madurar.
Envia’m, en el moment just, a algú que tingui el valor de dir-me la veritat amb amor. Fes de mi un ésser humà que pugui sentir la unitat amb els qui pateixen. Permet-me lliurar-los, en el moment precís, un bocí de bondat, amb paraules o sense.
I amb tot no em donis el que jo demano, sinó el que necessito. A les teves mans em lliuro. Ensenya’m l’art de les petites passes!”
Bon estiu a tota la comunitat en nom de
l’equip de mestres